Aquest llibre narra l'okupació de Llucalari per part d'un col·lectiu de persones que en el 2002 volien queixar-se per la precarietat a l'hora de trobar habitatge a què estaven i esteim sotmesos. L'objectiu d'aquest col·lectiu era montar un centre social en unes bateries militars abandonades des de feia molt temps. Aquesta idea s'havia de dur a terme des d'un col·lectiu, no individualment. El més important era el col·lectiu, no cada persona com a individu. Per açò no donaven noms a la premsa, i per açò els mateixos autors del llibre empren un pseudònim per mantenir aquesta idea de col·lectivitat.
Gràcies a la feina d'aquest col·lectiu, i amb la col·laboració també de diversos simpatitzants, van reformar i adequar una part de les instal·lacions per fer-les habitables. Van intentar montar un CSOA (Centre Social Okupat Autogestionat) on la gent pogués compartir els coneixements a través d'una biblioteca pública, sales de reunions, i en definitiva, un lloc comunitari, on tot i tothom hi tingués cabuda. El llibre com a tal consta d'una primera part escrita en forma de diari que narra els dos mesos i mig (aprox.) que durà l'okupació. És de caire intimista, i t'aproxima a les persones que estaven més
activament implicades en el projecte, descrivint els altibaixos pels que van passar i els obstacles que van anar superant abans de que passés el que tots esperaven. La segona part és una recopilació d'informacions diverses, totes amb el tema central de l'okupació i, concretant, de Llucalari, com poden ser articles de premsa, entrevistes, rodes de premsa, manifests o relats. És en aquesta part on podem observar els efectes que va tenir l'okupació sobre l'opinió pública, i les reaccions que van despertar entre els diferents grups i partits polítics insulars.
Una narrativa exquisida, amena, suggerent i amb el màxim respecte envers el gènere (no surt un "tothom" sense el seu "totdon" ni un "totes" sense el seu "tots" corresponent) fa que llegir aquest llibre es faixi divertit, simple i entenedor. És a dir, molt pròxim, i, si de cas, curt.
A Llucalari s'organitzaven col·lectivament. Per açò se'ls va fer necessària la creació d'una Assemblea. Aquesta tenia bastants punts en comú amb la que s'efectua actualment a Mobilitzats.
En primer lloc, no hi ha altre torn de paraula que el respecte mutu. La gent va col·laborant per iniciativa pròpia, és a dir, que aquest torn no ve marcat per ningú: tots sabem escoltar, debatre i esperar que hi hagi un silenci per a què sorgeixi un canvi de tema de debat; i si encara hi ha algú que no en sap, ho aprendrà fàcil.
Un altre punt en comú és la forma de gestionar-se de les dues Assemblees. Aquesta no és altra que l'autogestió, que pretén no haver de dependre de ningú i, per tant, no estar fermats a cap tipus d'interès personal.
A més, l'Assemblea de Llucalari actuava sota uns objectius socials i de conscienciació pública, en certa manera com ho fa la de Mobilitzats, encara que els objectius siguin lleugerament diferents.
Per açò, podem dir que Mobilitzats està a favor dels CSOA (Centre Social Okupat Autogestionat), ja que es tracta de centres socials en els quals s'intenta donar forma a una manera alternativa d'organitzar-se, on la col·lectivitat està per damunt de cada individu en concret i, en definitiva, on l'okupació es fa per dur a terme una tasca social, no únicament perquè els integrants del col·lectiu cerquen un lloc on viure.
Sense cap dubte, una lectura molt recomanable pels qui no ens vam informar en el seu moment o pels qui estàvem mal informats per culpa de la politització dels mitjans de comunicació. Mai és tard per conèixer els fets de primera mà.