Si, com diuen, la primera víctima de tota guerra és la veritat, els eufemismes vénen a ser com aquest tipus d'armes que, definides com de baixa “intensitat”, acaben resultant de letal eficàcia. L'últim atac israelià sobre Gaza, d'una brutalitat gairebé sense precedents i iniciat el passat 28 de juny (anomenat amb cruel sarcasme “Pluja d'Estiu”), ha estat justificat pels agressors, amb ressò en gairebé tots els mitjans, com la resposta a “l'assassinat” de dos soldats hebreus i el “segrest” d'un altre. Assassinat? segrest? Per ventura els militars es trobaven pacíficament en les seves cases i van ser atacats al sortir a comprar el pa? No és més cert que aquests soldats es trobaven realitzant missions agressives, com part d'un exèrcit d'ocupació?
A part que aquestes morts i la captura del presoner suposin, una vegada més, una excusa per a ocultar altres fins menys confessables, la pròpia terminologia dels mitjans de comunicació sofreix un gir molt cridaner, al relatar la mort de les desenes de víctimes innocents entre la població civil palestina. “Una bomba israeliana de 250 quilos mata a un matrimoni i set dels seus fills en Gaza” (titular en portada del diari espanyol de major tiratge, 13-07-2006) De manera literal, l'enunciat assenyala a l'arma com subjecte de l'acció que “mata” a nou persones. Aquest mateix titular podria descriure l'explosió accidental, de tràgiques conseqüències, d'una bomba abandonada, posem per cas. Però aquí, referint-se a un atac bèl·lic premeditat, no figura en titulars qui va llançar la bomba, ni es qualifica l'acte com assassinat, ni de bon tros apunta als qui van ordenar l'acció. Subliminarment, aquest crim ens ho presenten amb sordina.
Exemples com aquests els veiem diàriament en els mitjans de comunicació. La doble rasadora, la doble moral, la llei de l'embut, o com se li vulgui dir, adoben i filtren permanentment les notícies, especialment les que arriben de Palestina. Se'ns ofereix un conflicte entre dos grups, en el qual les accions d'uns (“ofensiva”) apareixen com resposta a les dels altres (“terrorisme”), en un plànol hipotètic d'acció-reacció. Un permanent exercici d'adulteració de conceptes que intenta dissimular, no solament una situació de brutal desequilibri de força entre les parts sinó, a més i principalment, la pròpia essència del conflicte i font inesgotable del mateix: l'ocupació militar del territori palestí, des de fa quaranta anys, per part d'una potència estrangera, l'anul·lació dels drets individuals i col·lectius, el robatori dels seus recursos, el verí dels assentaments de colons israelians, el mur de la vergonya, la destrucció de les més essencials infrastructures i la misèria de la vida quotidiana en Palestina. I l'assassinat (“selectiu”, o no) dels seus habitants.
L'últim “pecat” dels palestins ha estat votar a Hamás. Davant això, els paladins de la democràcia occidental opten per asfixiar econòmica i políticament al govern palestí sortit de les urnes. Veuen com allò més normal que Israel segresti (aquesta vegada, parlant amb propietat) als seus ministres i diputats, en un autèntic cop d'estat exterior. S'esquincen les vestidures reclamant l'alliberament del soldat presoner, oblidant que 9.400 palestins, la majoria civils, molts d'ells adolescents (almenys 120 dones i 330 menors de 18 anys), es podreixen en 28 presons israelianes. Poc sembla importar-los als solanas, moratinos i altres peons del criminal Bush, que Israel, a més, hagi convertit els territoris ocupats en un immens camp de concentració on, violant tots els convenis internacionals sobre drets de la població civil, mati impunement homes, dones i infants; utilitzi el terror, massivament, amb mètodes sàdics (“que ningú no dormi en Gaza…”), i situï a centenars de milers de persones a la vora de la catàstrofe, per fam, sequera i destrucció. I que la humiliació expandeixi sense fi l'espiral de l'odi.
Sospitosament, en molts mitjans apareix el conflicte d'Orient Pròxim com el món al revés: els assassins reben tot tipus d'ajudes mediàtiques: silencis, eufemismes i complicitats. Exhibeixen les seves sofisticades màquines de matar, i els seus crims arriben reduïts a números que, per repetitius, apareixen com allò una mica llunyà i confús. Per contra, les seves víctimes, en la seva majoria civils innocents, quan no són oblidades, són doblement agredides, a l'assenyalar-les amb freqüència, subliminarment o no, com culpables del seu destí. Molts mitjans de comunicació diuen perseguir l'objectivitat. Però encara que això fos cert, i ni de bon tros ho és, no haurien de confondre l'objectivitat amb la neutralitat. Perquè davant el crim, l'equidistància, la neutralitat o l'absentisme són actituds igualment còmplices.
En el moment d'escriure aquestes línies, també el Líban està sent atacat per Israel, assetjat i bombardejat per terra, mar i aire, amb l'aval dels poderosos del G-8 i l'absentisme de l'ONU i de la UE. Es multipliquen les raons per a exigir urgentment el cessament de l'agressió i de l'ocupació, l'alliberament de tots els presoners, i les bases per a una pau justa i permanent en la zona.
(Concentració de suport al poble palestí a Ciutadella: dijous, dia 20 a les 21 hores, Plaça. de la Catedral)