Dissabte 23 de Desembre de 2006, a les 17 hores, a la Pl. Constitució de Maó (Menorca)
La Constitució Espanyola en el seu article 47 estableix que:
"Tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per a fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per a impedir l'especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l'acció urbanística dels ens públics".
Des de l'any 1998, el nostre país ha viscut una explosió del mercat immobiliari sense igual des de la recessió econòmica espanyola de començaments dels anys 80.
La situació actual no es pot explicar atenent a un únic factor causant, com podria ser, per exemple, l'existència de tipus d'interès en mínims històrics i inferiors a la inflació. Tampoc el problema de la carestia de l'habitatge és exclusiu de l'Estat espanyol. Altres estats del nostre entorn experimenten un fenomen similar. No obstant això, a l'Estat espanyol es donen una sèrie de factors que han fet que el problema s'hagi aguditzat de tal forma que ens col·loca entre els líders mundials de la sobrevaloració de l'habitatge.
Amb el sector de la construcció com motor de l'economia, ni el govern anterior ni l'actual han reconegut l'existència del problema o no ho han abordat mitjançant polítiques d'Estat, o polítiques que ataquin als problemes des de la seva arrel. Més encara, en un país on el frau i el diner negre constitueïxen un mal endèmic, no s'han activat mesures efectives de control del frau, el qual ha trobat un brou de cultiu ideal a la calor de l'escalada dels preus de les propietats. Estem parlant de frau i corrupció a gran escala -
promotores/constructores, polítics, - i a petita escala - particulars.
Efectivament, els poders públics que haurien d'actuar per a pal·liar els efectes de la sobrevaloració es troben lamentablement amb que són art i part de la situació, moguts per cobdícia individual i necessitats de finançament de "l'aparell" corresponent o de les arques municipals. Aquí n'hi ha per a tots.
Aquesta roda d'ambició, que només se sustenta mentre segueixi girant, és greixada al seu torn per les institucions financeres, un col·lectiu altament beneficiat, que faciliten uns préstecs hipotecaris que objectivament suposen un risc molt elevat per a persones i famílies a mitjà i llarg termini. Per altra banda, les ampliacions d'hipoteques als propietaris/es suposen uns crèdits al consum encoberts que actuen com a bàlsam davant una eventual aturada en el consum. Notaries, agents immobiliaris, societats de taxació, per posar alguns exemples, es converteixen al seu torn en valuosos col·laboradors. La roda segueix girant.
La major part de les persones que en l'actualitat són no-propietaries, estan ja de fet "fora del mercat". Evidentment, el problema és generalitzat en la noves generacions ja llestes per a emancipar-se, en aquest cas amb l'agreujant de trobar-se davant unes expectatives laborals desesperançadores . Les successives reformes del mercat laboral, ja de per si mateix limitadores de drets, tampoc han escomès (que estrany!) un control efectiu per a evitar els abusos i la precarietat.
No només des del poder polític, sinó també en el nostre entorn social, s'intenta o bé justificar la no existència d'algun problema o bé tractar-lo com a quelcom inevitable. Al cap i a la fi, "és hora que aquests/es joves acomodats/des, als quals se'ls ha donat tot fet, vegin d'una vegada que a la vida cal sofrir i treballar". La millora en les condicions de vida assolida pel nostres progenitors/es i generacions anteriors es converteix, d'aquesta manera, en una mera il·lusió transitòria. Per als quals ja no són joves, i que per necessitat, elecció o manera de vida no van comprar un habitatge en el seu moment, "doncs que ho haguessin fet, que ja els hi deia tothom que l'habitatge era una inversió segura". La naturalesa del problema, per desgràcia, no fomenta la solidaritat entre propietaris i no-propietaris.
Encara així, és previsible que el govern actual o futur anunciï diferents ajudes com pal·liatiu per a demostrar la seva sensibilitat i saber fer. Però es necessita que aquestes ajudes es dissenyin des d'un enfocament radical - a "l'arrel" del problema - i que s'avaluï i revisi si realment compleixen els seus objectius. El nul control en les ajudes no fa sinó afegir noves injustícies a les ja existents. Aquesta absència de control i inspecció efectiva permet fraus en la concessió i gestió d'ajudes, efectes perversos de les mateixes (desgravaments o subvencions indiscriminades que estimulen encara més l'increment de preus), i fins i tot s'intenten ressuscitar models que ja no són ajudes sinó que superen en magnitud a un bon premi de loteria, com és el cas dels habitatges de protecció atorgades en règim de propietat.
Ens trobem idò, davant una situació que permet viure a molts propietaris per sobre de les seves possibilitats, una situació molt pròspera per als multi-propietaris, però en definitiva una situació que nega a una gran part de la població un dret fonamental com és l'accés a un habitatge digne en condicions justes. El futur per a les generacions esdevenidores podria ser fins i tot pitjor, encara que potser els correspondrà a ells recollir les restes de la roda que es va dirigint sense frens cap al seu propi daltabaix.
Des d'aquest text, conscients que se'ns està privant del dret a un habitatge digne, i davant el risc de fractura social que això suposa, es crida a tothom a manifestar-se el
dissabte 23 de desembre de 2006, a les 17 hores, a la Pl. Constitució de Maó (Menorca).